No és un adéu, és un fins aviat!!!

Ja som dia 22 de desembre, fa tres dies vàrem fer la última classe de l’assignatura, a la qual he dedicat aquest blog: el meu calaix de sastre.

Personalment estic satisfeta del transcurs de l’assignatura ja que no ha estat igual que les altres, si és cert que de tant en tan tenia la sensació que no donàvem continguts perquè al fer les classes tan diferent de com estic acostumada a fer-les i no tenir un bloc d’apunts, etc. em feia tenir aquesta sensació. No obstant, fa una estona mirava el blog i m’he sorprès de tot el que hem fet, de tot el que hem debatut i sobretot, de tot el que he aprés.

Amb l’elaboració del blog m’he adonat que a partir de les classes, dels treballs en equip a l’aula, de les meves aportacions personals, de la informació proporcionada i de la obtinguda personalment, he construït una xarxa de coneixements que no m’esperava i que no m’he adonat fins que, fa dos segons m’he llegit el meu blog.

Recordo que quan vaig començar el blog em vaig proposar plasmar el recorregut per l’assignatura i compartir les meves reflexions d’aquesta, per tant, crec haver complert el meu objectiu.

He creat un calaix on guardo allò que més ha significat per mi en l’assignatura, allò que realment he aprés.

Bon nadal i bon any a tots els bloggers!!!!

L'avaluació

L’avaluació és una eina molt útil per recaptar informació i emetre judicis, alhora que ens permet prendre decisions. En qualsevol projecte, l’avaluació juga un paper important alhora d’analitzar-lo, tant per a detectar mancances com per observar els aspectes positius. És per això que cal especificar a priori què avaluarem i com ho farem. 

Quan parlem de projectes hi ha diferents tipus d’avaluació, i al meu parer, les més important són: l’avaluació de necessitats, l’avaluació de satisfacció, l’avaluació dels resultats, l’avaluació dels recursos i l’avaluació d’impacte.

L’avaluació de necessitats té l’objectiu de detectar les necessitats del mercat al qual anirà destinat un projecte. Segons com sigui aquest, és important realitzar l’avaluació al principi i poder plantejar els objectius en funció d’aquestes.

L’avaluació de satisfacció té l’objectiu de recollir les valoracions/opinions dels agents implicats en el projecte, fet que permetrà posteriors modificacions o no.

L’avaluació de resultats consisteix en obtenir informació vers si s’han complert o no els objectius proposats del projecte. Si l’avaluació de resultats és positiva significarà que el projecte ha estat eficaç,  ja que s’han assolit els objectius previstos; en canvi si els resultats són negatius, caldrà una revisió d’aquests o una possible reformulació d’objectius.

L’avaluació de recursos és essencialment  per valorar l’eficiència dels recursos emprats en el projecte i alhora valorar també el pressupost econòmic, és a dir, si s’ha complert o no.

Finalment, l’avaluació d’impacte és aquella que mesura els efectes d’un projecte transcorregut un cert temps. Per a aquest tipus d’avaluació és  necessari que hagi passat un temps prudencial per tal de poder observar si aquests resultats han tingut un impacte a la població o context.

Un dels elements que hem de tenir presents quan avaluem són els indicadors, ja que aquests seran els elements que ens ajudaran a controlar els aspectes a avaluar, com és la satisfacció, l’eficàcia dels resultats... Els indicadors ens permeten recollir amb facilitat allò que volem avaluar, són precisos i fidels en el temps. Aquests elements permeten veure l’eficàcia, l’eficiència i l’efectivitat del projecte avaluat.

Una eina que ajuda molt en l’avaluació de processos d’ensenyament-aprenentatge, tant a alumnes com a professors, és la rúbrica d’avaluació. Al llarg de la carrera pocs professors ens l’han facilitat i es una eina que ajuda a l’alumne a comprovar en quin nivell es troba i si necessita millorar o no en el seu procés. D’altre banda, al professor també l’ajuda a establir uns marges de valoració segons on es trobi l’alumne i no dona peu a malentesos alhora de qualificar-los.

L’avaluació és el procés més important en els processos d’ensenyament i aprenentatge perquè ens mostrarà si aquests són positius i tenen un impacte en els alumnes.

"Diguem com avalues i et diré com ensenyes"

ABP: una alternativa d’ensenyament.

L’aprenentatge basat en problemes (ABP), és una estratègia que et permet portar un procés d’ensenyament-aprenentatge a través d’un problema proposat, on els alumnes han d’intentar resoldre’l fent servir els seus coneixements i compartint-los amb la resta de companys. Amb la resolució del cas obtenim aprenentatge propi i col·lectiu del grup i també es poden veure les necessitats d’aprenentatge de cada membre del grup.  L’Aprenentatge basat en problemes és un mètode de treball actiu, els alumnes estan compartint i adquirint coneixement de manera continuada.

Un aspecte molt interessant d’aquesta estratègia és que l’aprenentatge és només entre alumnes, el docent no hi participa de manera activa i directe. El docent és l’encarregat de buscar el problema i explicar-ho a la classe, i a partir d’aquest punt el coneixement l’aporta l’alumnat interactuant entre ells de manera cooperativa. Això no vol dir que el docent no tingui un rol important, sinó que és l’encarregat de detectar els coneixements previs dels seus alumnes alhora que les seves necessitats i, també, els recursos amb els quals compte per aplicar l’ABP.

El procés en l’aprenentatge basat en problemes és molt diferent de l’aprenentatge tradicional, ja que a l’ABP no es comença exposant els objectius de la tasca, sinó que es planteja el problema a resoldre. És a dir, no es diu el que han de fer ni el que han d’aconseguir, ni com, simplement dóna un problema i exposa unes preguntes. L’essència d’aquesta estratègia es troba en aquest punt, on és l’alumne el que ha de crear, buscar, investigar, compartir i reflexionar per trobar la resposta. 

Treballar a partir d’aquesta estratègia d’ensenyament-aprenentatge ens proporciona una sèrie d’avantatges:

1. Una major motivació per part dels alumnes, ja que el mètode estimula a que s’involucrin més en l’aprenentatge.
2. L’aprenentatge és més significatiu perquè es relaciona el que es fa i s’aprèn a l’escola  amb el que passa a la realitat.
3. Major retenció de la informació.
4. El fet d’haver-se d’enfrontar a un problema fa que l’alumne desenvolupi habilitats del pensament com són: el pensament crític i creatiu.
5. La integració del coneixement: el coneixement de diferents disciplines s’integra per donar solució al problema sobre el quan s’està treballant. S’aprenen a aplicar els coneixements adquirits al llarg de la seva vida en problemes reals.

No obstant, l’ABP implica un canvi en el mètode d’ensenyament, i això comporta certes dificultats. S’ha de tenir en compte que es una transició difícil: s’ha de canviar la perspectiva d’aprenentatge i, tant alumnes com professors han d’assumir responsabilitats i realitzar accions que no són comuns en un ambient d’aprenentatge convencional; cal una modificació curricular i es requereix de més temps per part dels professors per preparar els problemes i atendre als alumnes en assessories i retroalimentació. 

Tot i això, segueix sent un bon mètode per a què els alumnes creïn i apliquin el seu propi coneixement, siguin creatius i treballin en equip.

L'eficiència dels llibres de text

Quants de nosaltres hem estudiat a l’escola a partir dels llibres de text? El més probable és que la gran majoria s’identifiqui amb aquesta qüestió, ja que el llibre de text és el recurs més utilitzat i explotat en el nostre sistema educatiu.

Amb l’arribada de les noves tecnologies s’ha començat a qüestionar aquest rol intocable del llibre de text i, s’ha proposat substituir-los per llibres digitals o ordinadors. Bé aturem-nos a analitzar aquesta proposta. Com ja he esmentat la meva posició de les tecnologies i l’educació en anteriors entrades del blog, només recordaré que canviar un recurs per un altre sense canviar metodologia és fer el mateix. Buscant opinions al respecte vaig trobar un blog nomenat: Educación y TIC* el qual aporta diferents opinions/reflexions respecte com es treballava aquesta tecnologia a l’escola. Un professor, en referencia als llibres digitals o a la digitalització dels continguts, diu el següent:

“No tiene sentido, no veo ningún avance, ningún cambio, ninguna innovación en la propuesta de estos supuestos libros digitales, no favorecen un avance metodológico a una forma de enseñar y de aprender más participativa y colaborativa , ni un nuevo tratamiento de los contenidos, ni un enfoque diferente a la evaluación, por lo tanto creo que nos ofrecen más de lo mismo, contemplando a los alumnos como consumidores de contenidos y no como productores de los mismos repitiendo unos esquemas caducos y anacrónicos para los tiempos que corren y que correrán.”

De fet, no canviem res. Això no significa que hem de seguir utilitzant els típics llibres de text, això significa que hem de readaptar els recursos a les noves necessitats dels alumnes i la societat i això, no significa canviar llibres per ordinadors. S’haurien de redissenyar els llibres, estudiar la utilitat dels continguts que mostra, analitzar la pràctica que suscita, etc. S’ha d’analitzar la qualitat dels llibres de text, ja que aquest com sempre han estat els autors principals del coneixement a les escoles i “sempre” ha funcionat ningú es planteja qüestionar-los. El llibre de text porta molts anys a l’escola, des de que es va inventar la impremta, i gràcies a aquest invent revolucionari (com podrien ser avui les noves tecnologies de la informació i la comunicació) l’escola va adaptar-se i el va implantar a l’aula com a mètode d’ensenyament. Aleshores, quin és el problema per reinventar, ara, la metodologia d’ensenyament en una època tan plural i sobrecarregada d’informació com la que tenim?

No obstant, hi ha organitzacions i moviments que promouen aquestes bones pràctiques i aquesta readaptació i innovació de l’escola. Investigant per la xarxa, vaig descobrir un altre web: buenas prácticas 2.0.** i recull un conjunt d’experiències sobre aquest gran pas d’adaptació de l’escola a la demanda de la “nova” societat. És un blog molt interessant que recomano a tots perquè és molt motivador, t’expliquen pràctiques que realitzen i que funcionen, a l’hora que promouen aquesta idea d’innovar a l’escola, de fer l’escola 2.0.

En definitiva, el llibre de text tradicional sempre serà un recurs en educació però ara mateix ja no és l’eina que era, ja no dona els mateixos resultats, ni es la meitat de productiu que era en el segle XX.

Utilitzem el llibre de text, però utilitzem altres recursos, tenim eines, ara només cal utilitzar-les i utilitzar-les bé, eficientment.

Nota:

Moltes vegades la desaparició dels llibres de text de les escoles està molt lligat a la pèrdua econòmica que suposaria per les editorials, les quals durant aquests anys s’han aprofitat d’aquest recurs tan valorat per l’escola. És per això que a vegades sembla més un negoci que no pas la importància d’analitzar la qualitat que proporcionen als aprenentatges dels nens i nenes de l’escola. Us deixo un link que dóna molt per pensar....

http://www.youtube.com/watch?v=iwPj0qgvfIs

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

*http://domingomendez.blogspot.com.es/2010/07/de-libros-de-texto-yo-digitales.html

**http://recursostic.educacion.es/buenaspracticas20/web/

La piràmide d'aprenentatge d'Edgar Dale

El cono del aprendizaje de Edgar Dale

Edgar Dale va representar en una piràmide els diferents mètodes d’aprenentatge i els col·loca per odre: a la base hi ha els mètodes que propicien aprenentatges més significatius i a l’extrem final els que menys.

Com podem comprovar i alhora justifico el que argumentava a l’anterior entrada del bloc, que les experiències, la pràctica són els mètodes que propicien un major aprenentatge. Seguidament veiem que les demostracions, és a dir, veure i comprovar el que ens han explicat teòricament ajuda a comprendre millor allò que ens estan ensenyant.

M’agradaria, jo ja ho vaig fer a classe, que tots penséssiu, de les següents opcions, amb quina apreneu millor? Llegint, sentint, dient i fent, sentint i veien o veien. Cadascú tindrà una visió diferent, però per exemple a classe va sortir una gran majoria de dient i fent. Fet que torna a justificar que aprenent fent és el millor mètode d’ensenyament i aprenentatge.

Clarión va representar també un gràfic molt similar al “cono” de Dale, però en aquest cas li va afegir xifres. Tot i que molts pedagogs diuen que és arriscat posar xifres en aquests temes (per això anomenen aquest gràfic com: el falso cono de Dale), té un objectiu molt similar a Dale, mostrar que els aprenentatges pràctics són molt més significatius. Clarión representa, de la següent manera, la tendència que tenim a recordar segons la manera en què ho hem aprés:

El falso cono de Dale

  

Com podem tornar a comprovar el que exposava en l’entrada anterior del bloc i observant la gràfica anterior, els alumnes recordem el 90% del que fem i diem amb comparació al 50% que recordem del que escoltem i veiem. Per tant, el mètode tradicional d’ensenyament i que encara és molt present a les aules propicia a que els alumnes recordin la meitat del que se'ls ensenya. 

Maneres d'aprendre

Existeix una única manera d’aprendre? Existeix la recepta perfecte? Possiblement no existeixi la formula perfecta per aprendre, ja que cada persona és diferent i per tant té una manera diferent de processar la informació, alhora que hi ha moltes maneres d’ensenyar i per tan d’aprendre. No obstant, i recordant el vídeo que vàrem veure a classe de Roger Schank*, si existeix un mètode d’ensenyament que propicia un aprenentatge més significatiu i, aquest és l’aprendre fent. Hi ha una frase del vídeo que recull molt bé aquesta idea:

“Dime algo y lo olvidare. Enseñarme algo y lo recordaré. Hazme partícipe del aprendizaje.”

Personalment, en la meva trajectòria com a estudiant, me adonat que el que realment aprenc és allò que poso en pràctica i allò que he aprés fent. Es possible que recordi algun coneixement que estudiat memoritzant però són molts menys dels que he aprés fent. Un exemple clar és el en el que ens trobem jo i les meves companyes, és a dir, estem fent un carrera on s’imparteixen molts coneixements teòrics i es fan molt poques pràctiques, això implica que la majoria dels coneixements de primer i segon que hem fet no els recordem, excepte aquells que hem aplicat. Jo crec que en la carrera s’haurien de fer practiques des de segon de carrera, bé així em vaig posicionar i ho vaig argumentar quan vàrem fer aquell exercici sobre ¿quan creus que s’haurien de començar les pràctiques al grau de pedagogia?

De fet, aquest sistema d’ensenyament, el que es dur a terme a aquesta carrera i el que predomina en tot l’ensenyament obligatori, és a dir, t’explico, escoltes, memoritzes i després ho poses en un examen, NO FUNCIONA. Els alumnes no aprenem així, els alumnes ho oblidem. Seguim tenim un mètode d’ensenyament que no motiva als alumnes, que no els fa partícips en aquest procés. Les escoles segueixen utilitzant aquest mètode sabent que no funciona i veient cada cop més que l’aprenent fent és un mètode que promou aprenentatges significatius. L’any passat ens varen passar un vídeo molt realista del que succeeix a les escoles i com aquest sistema d’ensenyament no motiva ni promou aquesta nova manera d’aprendre:

http://www.youtube.com/watch?v=Rumvh3QnL38

El més sorprenent és que en aquesta casa, la facultat de pedagogia, s’ensenya que els aprenentatges són significatius quan fem que els alumnes s’impliquin en ells, quan ho duen a la pràctica, però en la realitat això no passa. Si és cert que això s’està intentant canviar, però es segueix fent classes magistrals on l’alumne és un simple oient.

En el meu cas, com a futura pedagoga, he aprés que l‘aprendre fent és una de les millors maneres d’aprendre i tinc els meus propis arguments per justificar això. Tal i com diu Roger Schank quan ensenyem a utilitzar una càmera de fotografies no expliquem la teoria, donem la càmera i els deixem practicar amb certes nocions que els guiïn, per tant, perquè això no ho podem extrapolar quan ensenyem a l’escola? No dic que no expliquem teoria, però si volem que aquesta s’entengui, practiquem-ho.

De fet, el meu grup del projecte d’aquesta assignatura, es va motivar per aquest debat: aprenem millor escoltant o practicant? Per això va sorgir la idea de crec un concurs de pedagogia on els alumnes poguessin dur de manera lúdica i practica tots aquells coneixements que han aprés al llarg del grau.

Proporcionar experiències és proporcionar coneixement i fer que aquest no l’oblidem.

------------------------------------------------------------------------------

*http://www.youtube.com/watch?v=B4j6ZyQQE6o