22 de desembre, 2012

No és un adéu, és un fins aviat!!!


Ja som dia 22 de desembre, fa tres dies vàrem fer la última classe de l’assignatura, a la qual he dedicat aquest blog: el meu calaix de sastre.

Personalment estic satisfeta del transcurs de l’assignatura ja que no ha estat igual que les altres, si és cert que de tant en tan tenia la sensació que no donàvem continguts perquè al fer les classes tan diferent de com estic acostumada a fer-les i no tenir un bloc d’apunts, etc. em feia tenir aquesta sensació. No obstant, fa una estona mirava el blog i m’he sorprès de tot el que hem fet, de tot el que hem debatut i sobretot, de tot el que he aprés.

Amb l’elaboració del blog m’he adonat que a partir de les classes, dels treballs en equip a l’aula, de les meves aportacions personals, de la informació proporcionada i de la obtinguda personalment, he construït una xarxa de coneixements que no m’esperava i que no m’he adonat fins que, fa dos segons m’he llegit el meu blog.

Recordo que quan vaig començar el blog em vaig proposar plasmar el recorregut per l’assignatura i compartir les meves reflexions d’aquesta, per tant, crec haver complert el meu objectiu.

He creat un calaix on guardo allò que més ha significat per mi en l’assignatura, allò que realment he aprés.


Bon nadal i bon any a tots els bloggers!!!!

14 de desembre, 2012

L'avaluació


L’avaluació és una eina molt útil per recaptar informació i emetre judicis, alhora que ens permet prendre decisions. En qualsevol projecte, l’avaluació juga un paper important alhora d’analitzar-lo, tant per a detectar mancances com per observar els aspectes positius. És per això que cal especificar a priori què avaluarem i com ho farem. 

Quan parlem de projectes hi ha diferents tipus d’avaluació, i al meu parer, les més important són: l’avaluació de necessitats, l’avaluació de satisfacció, l’avaluació dels resultats, l’avaluació dels recursos i l’avaluació d’impacte.

L’avaluació de necessitats té l’objectiu de detectar les necessitats del mercat al qual anirà destinat un projecte. Segons com sigui aquest, és important realitzar l’avaluació al principi i poder plantejar els objectius en funció d’aquestes.

L’avaluació de satisfacció té l’objectiu de recollir les valoracions/opinions dels agents implicats en el projecte, fet que permetrà posteriors modificacions o no.

L’avaluació de resultats consisteix en obtenir informació vers si s’han complert o no els objectius proposats del projecte. Si l’avaluació de resultats és positiva significarà que el projecte ha estat eficaç,  ja que s’han assolit els objectius previstos; en canvi si els resultats són negatius, caldrà una revisió d’aquests o una possible reformulació d’objectius.

L’avaluació de recursos és essencialment  per valorar l’eficiència dels recursos emprats en el projecte i alhora valorar també el pressupost econòmic, és a dir, si s’ha complert o no.

Finalment, l’avaluació d’impacte és aquella que mesura els efectes d’un projecte transcorregut un cert temps. Per a aquest tipus d’avaluació és  necessari que hagi passat un temps prudencial per tal de poder observar si aquests resultats han tingut un impacte a la població o context.

Un dels elements que hem de tenir presents quan avaluem són els indicadors, ja que aquests seran els elements que ens ajudaran a controlar els aspectes a avaluar, com és la satisfacció, l’eficàcia dels resultats... Els indicadors ens permeten recollir amb facilitat allò que volem avaluar, són precisos i fidels en el temps. Aquests elements permeten veure l’eficàcia, l’eficiència i l’efectivitat del projecte avaluat.

Una eina que ajuda molt en l’avaluació de processos d’ensenyament-aprenentatge, tant a alumnes com a professors, és la rúbrica d’avaluació. Al llarg de la carrera pocs professors ens l’han facilitat i es una eina que ajuda a l’alumne a comprovar en quin nivell es troba i si necessita millorar o no en el seu procés. D’altre banda, al professor també l’ajuda a establir uns marges de valoració segons on es trobi l’alumne i no dona peu a malentesos alhora de qualificar-los.

L’avaluació és el procés més important en els processos d’ensenyament i aprenentatge perquè ens mostrarà si aquests són positius i tenen un impacte en els alumnes.

"Diguem com avalues i et diré com ensenyes"

09 de desembre, 2012

ABP: una alternativa d’ensenyament.


L’aprenentatge basat en problemes (ABP), és una estratègia que et permet portar un procés d’ensenyament-aprenentatge a través d’un problema proposat, on els alumnes han d’intentar resoldre’l fent servir els seus coneixements i compartint-los amb la resta de companys. Amb la resolució del cas obtenim aprenentatge propi i col·lectiu del grup i també es poden veure les necessitats d’aprenentatge de cada membre del grup.  L’Aprenentatge basat en problemes és un mètode de treball actiu, els alumnes estan compartint i adquirint coneixement de manera continuada.

Un aspecte molt interessant d’aquesta estratègia és que l’aprenentatge és només entre alumnes, el docent no hi participa de manera activa i directe. El docent és l’encarregat de buscar el problema i explicar-ho a la classe, i a partir d’aquest punt el coneixement l’aporta l’alumnat interactuant entre ells de manera cooperativa. Això no vol dir que el docent no tingui un rol important, sinó que és l’encarregat de detectar els coneixements previs dels seus alumnes alhora que les seves necessitats i, també, els recursos amb els quals compte per aplicar l’ABP.

El procés en l’aprenentatge basat en problemes és molt diferent de l’aprenentatge tradicional, ja que a l’ABP no es comença exposant els objectius de la tasca, sinó que es planteja el problema a resoldre. És a dir, no es diu el que han de fer ni el que han d’aconseguir, ni com, simplement dóna un problema i exposa unes preguntes. L’essència d’aquesta estratègia es troba en aquest punt, on és l’alumne el que ha de crear, buscar, investigar, compartir i reflexionar per trobar la resposta. 
Treballar a partir d’aquesta estratègia d’ensenyament-aprenentatge ens proporciona una sèrie d’avantatges:

  1. Una major motivació per part dels alumnes, ja que el mètode estimula a que s’involucrin més en l’aprenentatge.
  2. L’aprenentatge és més significatiu perquè es relaciona el que es fa i s’aprèn a l’escola  amb el que passa a la realitat.
  3. Major retenció de la informació.
  4. El fet d’haver-se d’enfrontar a un problema fa que l’alumne desenvolupi habilitats del pensament com són: el pensament crític i creatiu.
  5. La integració del coneixement: el coneixement de diferents disciplines s’integra per donar solució al problema sobre el quan s’està treballant. S’aprenen a aplicar els coneixements adquirits al llarg de la seva vida en problemes reals.

No obstant, l’ABP implica un canvi en el mètode d’ensenyament, i això comporta certes dificultats. S’ha de tenir en compte que es una transició difícil: s’ha de canviar la perspectiva d’aprenentatge i, tant alumnes com professors han d’assumir responsabilitats i realitzar accions que no són comuns en un ambient d’aprenentatge convencional; cal una modificació curricular i es requereix de més temps per part dels professors per preparar els problemes i atendre als alumnes en assessories i retroalimentació. 

Tot i això, segueix sent un bon mètode per a què els alumnes creïn i apliquin el seu propi coneixement, siguin creatius i treballin en equip.

08 de desembre, 2012

L'eficiència dels llibres de text


Quants de nosaltres hem estudiat a l’escola a partir dels llibres de text? El més probable és que la gran majoria s’identifiqui amb aquesta qüestió, ja que el llibre de text és el recurs més utilitzat i explotat en el nostre sistema educatiu.


Amb l’arribada de les noves tecnologies s’ha començat a qüestionar aquest rol intocable del llibre de text i, s’ha proposat substituir-los per llibres digitals o ordinadors. Bé aturem-nos a analitzar aquesta proposta. Com ja he esmentat la meva posició de les tecnologies i l’educació en anteriors entrades del blog, només recordaré que canviar un recurs per un altre sense canviar metodologia és fer el mateix. Buscant opinions al respecte vaig trobar un blog nomenat: Educación y TIC* el qual aporta diferents opinions/reflexions respecte com es treballava aquesta tecnologia a l’escola. Un professor, en referencia als llibres digitals o a la digitalització dels continguts, diu el següent:

No tiene sentido, no veo ningún avance, ningún cambio, ninguna innovación en la propuesta de estos supuestos libros digitales, no favorecen un avance metodológico a una forma de enseñar y de aprender más participativa y colaborativa , ni un nuevo tratamiento de los contenidos, ni un enfoque diferente a la evaluación, por lo tanto creo que nos ofrecen más de lo mismo, contemplando a los alumnos como consumidores de contenidos y no como productores de los mismos repitiendo unos esquemas caducos y anacrónicos para los tiempos que corren y que correrán.”

De fet, no canviem res. Això no significa que hem de seguir utilitzant els típics llibres de text, això significa que hem de readaptar els recursos a les noves necessitats dels alumnes i la societat i això, no significa canviar llibres per ordinadors. S’haurien de redissenyar els llibres, estudiar la utilitat dels continguts que mostra, analitzar la pràctica que suscita, etc. S’ha d’analitzar la qualitat dels llibres de text, ja que aquest com sempre han estat els autors principals del coneixement a les escoles i “sempre” ha funcionat ningú es planteja qüestionar-los. El llibre de text porta molts anys a l’escola, des de que es va inventar la impremta, i gràcies a aquest invent revolucionari (com podrien ser avui les noves tecnologies de la informació i la comunicació) l’escola va adaptar-se i el va implantar a l’aula com a mètode d’ensenyament. Aleshores, quin és el problema per reinventar, ara, la metodologia d’ensenyament en una època tan plural i sobrecarregada d’informació com la que tenim?

No obstant, hi ha organitzacions i moviments que promouen aquestes bones pràctiques i aquesta readaptació i innovació de l’escola. Investigant per la xarxa, vaig descobrir un altre web: buenas prácticas 2.0.** i recull un conjunt d’experiències sobre aquest gran pas d’adaptació de l’escola a la demanda de la “nova” societat. És un blog molt interessant que recomano a tots perquè és molt motivador, t’expliquen pràctiques que realitzen i que funcionen, a l’hora que promouen aquesta idea d’innovar a l’escola, de fer l’escola 2.0.
En definitiva, el llibre de text tradicional sempre serà un recurs en educació però ara mateix ja no és l’eina que era, ja no dona els mateixos resultats, ni es la meitat de productiu que era en el segle XX.
Utilitzem el llibre de text, però utilitzem altres recursos, tenim eines, ara només cal utilitzar-les i utilitzar-les bé, eficientment.

Nota:
Moltes vegades la desaparició dels llibres de text de les escoles està molt lligat a la pèrdua econòmica que suposaria per les editorials, les quals durant aquests anys s’han aprofitat d’aquest recurs tan valorat per l’escola. És per això que a vegades sembla més un negoci que no pas la importància d’analitzar la qualitat que proporcionen als aprenentatges dels nens i nenes de l’escola. Us deixo un link que dóna molt per pensar....

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

02 de desembre, 2012

La piràmide d'aprenentatge d'Edgar Dale

El cono del aprendizaje de Edgar Dale

Edgar Dale va representar en una piràmide els diferents mètodes d’aprenentatge i els col·loca per odre: a la base hi ha els mètodes que propicien aprenentatges més significatius i a l’extrem final els que menys.

Com podem comprovar i alhora justifico el que argumentava a l’anterior entrada del bloc, que les experiències, la pràctica són els mètodes que propicien un major aprenentatge. Seguidament veiem que les demostracions, és a dir, veure i comprovar el que ens han explicat teòricament ajuda a comprendre millor allò que ens estan ensenyant.

M’agradaria, jo ja ho vaig fer a classe, que tots penséssiu, de les següents opcions, amb quina apreneu millor? Llegint, sentint, dient i fent, sentint i veien o veien. Cadascú tindrà una visió diferent, però per exemple a classe va sortir una gran majoria de dient i fent. Fet que torna a justificar que aprenent fent és el millor mètode d’ensenyament i aprenentatge.

Clarión va representar també un gràfic molt similar al “cono” de Dale, però en aquest cas li va afegir xifres. Tot i que molts pedagogs diuen que és arriscat posar xifres en aquests temes (per això anomenen aquest gràfic com: el falso cono de Dale), té un objectiu molt similar a Dale, mostrar que els aprenentatges pràctics són molt més significatius. Clarión representa, de la següent manera, la tendència que tenim a recordar segons la manera en què ho hem aprés:

El falso cono de Dale
  
Com podem tornar a comprovar el que exposava en l’entrada anterior del bloc i observant la gràfica anterior, els alumnes recordem el 90% del que fem i diem amb comparació al 50% que recordem del que escoltem i veiem. Per tant, el mètode tradicional d’ensenyament i que encara és molt present a les aules propicia a que els alumnes recordin la meitat del que se'ls ensenya. 

01 de desembre, 2012

Maneres d'aprendre


Existeix una única manera d’aprendre? Existeix la recepta perfecte? Possiblement no existeixi la formula perfecta per aprendre, ja que cada persona és diferent i per tant té una manera diferent de processar la informació, alhora que hi ha moltes maneres d’ensenyar i per tan d’aprendre. No obstant, i recordant el vídeo que vàrem veure a classe de Roger Schank*, si existeix un mètode d’ensenyament que propicia un aprenentatge més significatiu i, aquest és l’aprendre fent. Hi ha una frase del vídeo que recull molt bé aquesta idea:

Dime algo y lo olvidare. Enseñarme algo y lo recordaré. Hazme partícipe del aprendizaje.

Personalment, en la meva trajectòria com a estudiant, me adonat que el que realment aprenc és allò que poso en pràctica i allò que he aprés fent. Es possible que recordi algun coneixement que estudiat memoritzant però són molts menys dels que he aprés fent. Un exemple clar és el en el que ens trobem jo i les meves companyes, és a dir, estem fent un carrera on s’imparteixen molts coneixements teòrics i es fan molt poques pràctiques, això implica que la majoria dels coneixements de primer i segon que hem fet no els recordem, excepte aquells que hem aplicat. Jo crec que en la carrera s’haurien de fer practiques des de segon de carrera, bé així em vaig posicionar i ho vaig argumentar quan vàrem fer aquell exercici sobre ¿quan creus que s’haurien de començar les pràctiques al grau de pedagogia?

De fet, aquest sistema d’ensenyament, el que es dur a terme a aquesta carrera i el que predomina en tot l’ensenyament obligatori, és a dir, t’explico, escoltes, memoritzes i després ho poses en un examen, NO FUNCIONA. Els alumnes no aprenem així, els alumnes ho oblidem. Seguim tenim un mètode d’ensenyament que no motiva als alumnes, que no els fa partícips en aquest procés. Les escoles segueixen utilitzant aquest mètode sabent que no funciona i veient cada cop més que l’aprenent fent és un mètode que promou aprenentatges significatius. L’any passat ens varen passar un vídeo molt realista del que succeeix a les escoles i com aquest sistema d’ensenyament no motiva ni promou aquesta nova manera d’aprendre:


El més sorprenent és que en aquesta casa, la facultat de pedagogia, s’ensenya que els aprenentatges són significatius quan fem que els alumnes s’impliquin en ells, quan ho duen a la pràctica, però en la realitat això no passa. Si és cert que això s’està intentant canviar, però es segueix fent classes magistrals on l’alumne és un simple oient.
En el meu cas, com a futura pedagoga, he aprés que l‘aprendre fent és una de les millors maneres d’aprendre i tinc els meus propis arguments per justificar això. Tal i com diu Roger Schank quan ensenyem a utilitzar una càmera de fotografies no expliquem la teoria, donem la càmera i els deixem practicar amb certes nocions que els guiïn, per tant, perquè això no ho podem extrapolar quan ensenyem a l’escola? No dic que no expliquem teoria, però si volem que aquesta s’entengui, practiquem-ho.
De fet, el meu grup del projecte d’aquesta assignatura, es va motivar per aquest debat: aprenem millor escoltant o practicant? Per això va sorgir la idea de crec un concurs de pedagogia on els alumnes poguessin dur de manera lúdica i practica tots aquells coneixements que han aprés al llarg del grau.

Proporcionar experiències és proporcionar coneixement i fer que aquest no l’oblidem.

------------------------------------------------------------------------------
*http://www.youtube.com/watch?v=B4j6ZyQQE6o

24 de novembre, 2012

...Notes d’Educació...

Notes d’educació és un vídeo del programa de TV3: 30 minuts, en el qual s’explica el model educatiu finlandès i el compara amb el sistema educatiu català. Aquest vídeo el varen passar a classe i em sembla molt interessant compartint-lo en el blog, ja que ens aporta una nova visió de com podria ser un sistema educatiu diferent al que coneixem nosaltres.

Com molts sabem, Finlàndia és el país que obté el majors resultats acadèmics en les proves PISA, per tant és interessant veure el seu funcionament en matèria educativa. Mentre veia el vídeo anava anotant al meu costat tot allò que em semblava rellevant i, així després poder extreure’n les diferencies amb el nostre model català. De fet hi ha molts conceptes a esmentar i sovint em preguntava, per què nosaltres no prenem nota d’això?

Recullo un tema molt important per a mi que és la capacitat de lideratge dels directors. L’exemple que exposa el vídeo sobre els centres d’EEUU vers la importància d’aquest lideratge és impressionant, ja que per a ells és una figura essencial perquè el centre funcioni amb autonomia i amb un clima de treball proactiu a la qualitat educativa, i, inclús es realitzen cursos de lideratge per a mestres que desitgen ser directors. Però el més important, i comparant-ho amb Catalunya, és que aquest cursos no duren dues setmanes, són 14 mesos de formació i la demanda per accedir a aquests cursos és altíssima, a diferència de Catalunya, la qual no va omplir ni les places oferides al primer any de promoció d’aquests cursos. Jo recolzo aquesta importància de la presència d’un bon líder en els centres educatius, calen aquests cursos i calen persones amb el mateix entusiasme i motivació com els mostrats en el vídeo.

Un altre aspecte que m’ha cridat l’atenció en aquests centres d’EEUU és la implicació dels alumnes en la gestió de l’escola, ja que són ells mateixos els que escullen si el professor es vàlid o no per fer-los classes. Haig de reconèixer que em sembla una idea genial, però no m’imagino la situació, ni les argumentacions...potser, per la meva cultura educativa, no se’m passaria pel cap fer una proposta similar. Possiblement, hauria de conèixer millor com funciona aquest mètode, ja que en el vídeo en fa cinc cèntims i no acaba de justificar ben bé la proposta.

Una de les coses que més m’ha agradat i que crec molt important en un sistema educatiu és aquesta autonomia de centres. Sóc conscient que el model català també compta amb aquest tipus de projecte d’autonomia, però crec que n’hi ha pocs. Després de molts exemples que m’han mostrat ala carrera de pedagogia i veient aquest vídeo, cada vegada estic més a favor d’aquesta autonomia de centre ja que dóna llibertat d’ensenyament i podrien proliferar innovacions educatives que aportarien noves metodologies, estratègies, recursos...els quals afavoririen al sistema educatiu. És el fet de anar mes enllà del que el departament d’ensenyament exigeix, dissenyar el teu propi currículum des de 0, utilitzar o no els llibres de text estipulats, etc.

Un altre aspecte que s’hauria de tenir en compte és la formació dels docents. A Finlàndia, per exemple, necessiten tenir si o si la llicenciatura de mestra per poder exercir com a tal. Moltes vegades el que passa, per exemple a Catalunya, és que un llicenciat en història de l’art acaba treballant com a mestre sense haver-se format com a tal, i aquest tipus de incorporacions fan trontollar el sistema educatiu perquè, aquestes persones, no tenen les competències necessàries per exercir correctament de docent, repercutint negativament en l’ensenyament dels alumnes.

El que m’ha donat la impressió del cas finlandès és que cuiden molt bé el seu sistema educatiu, tant per part d’alumnes, pares, professors i directors. Els professors són escollits acuradament, els directors necessiten la capacitat de lideratge i motivació per a tot quasi, els nens són el centre de l’educació i s’ha de fer el possible perquè aquesta sigui de qualitat. Per un pedagog és com veure un caramel i alhora t’adones de les coses que s’han de treballar en el nostre sistema.

Estic d’acord amb el que deien experts catalans en educació, que el sistema finlandès no és extrapolable al nostre model d’escola. Però jo mentre analitzava el vídeo no pretenia copiar el model d’escola dels finlandesos, volia entendre perquè nosaltres no fem cas de les bases pedagògiques que ells utilitzen, les quals són per a tothom però que ells les han adaptat al seu model de societat i d’escola. Ser que no existeix la recepta perfecta per una bona educació, però si hi ha països que han pogut aplicar mètodes pedagògics que fan anys que s’investiguen i sabem que donen resultats positius, com és possible que no els hi fem cas?

A Finlàndia han trobat el seu model d’escola, aquí ens cal una reflexió honesta sobre el nostre.

22 de novembre, 2012

Analitzant l’EDUCAT 1X1...


Un exemple de “innovació educativa” ha estat el projecte conegut com: EDUCAT 1x1. La col·locació de les cometes entre innovació educativa és perquè considero discutible que sigui innovació en educació. És ben cert que aquest projecte va ser un fenomen revolucionari a les aules de primària i secundària, ja que tots els alumnes disposaven d’un ordinador i les escoles es van començar a omplir de pissarres digitals, projectors, etc., però simplement es va quedar en això, introducció de noves tecnologies. Crec que si el projecte hagués tingut un abast més pedagògic i no tant tecnològic els seus resultats haguessin estat molt diferents.

Fa poc a classe ens vàrem posar en petits grups per debatre quins havien estat els errors en aquest projecte perquè acabés fracassant i varen sortir idees molt interessant. En primer lloc estaven d’acord en que l’enfocament del projecte era erroni, ja que el seu objectiu primordial era <dotar als alumnes i docents amb ordinadors personals i equipar adequadament les aules, tot garantint la seva connectivitat a Internet>. On trobem la vessant pedagògica de tot això? Enlloc. Com a resultat del debat vam arribar a la conclusió que si l’objectiu primordial hagués estat més didàctic i no tant tècnic el procediment, el desenvolupament i l’execució del projecte hagués estat molt diferent. Si en l’àmbit educatiu promous com a objectiu primordial el canvi de metodologies amb el suport tecnològic de les TIC, haguessin promocionat estils d’ensenyament diferent, i hauria hagut una formació prèvia dels formadors i possiblement un major aprofitament de les tecnologies en el camp educatiu. L’objectiu més important, que és apropar la realitat tecnològica a l’escola i poder aprofitar això perquè els aprenentatges dels alumnes siguin més significatius, no es va tenir present en l’elaboració del projecte. L’objectiu hauria d’haver estat implantar nous mètodes d’ensenyament i aprenentatge, quedant en segon pla la implantació de les noves tecnologies.

Canvi metodològic vs canvi tecnològic.

Un altre error que es va cometre en la seva posada en marxa va ser l’agilitat per la seva execució. Si recordem, en aquest blog hem parlat de la importància que juga el temps quan parlem d’innovar en el món educatiu, temps per planificar, per implementar i temps per esperar els fruits de la innovació. Això en certa manera, no va existir en aquest projecte. El fet de no haver realitzar una prova pilot amb una llarga durada ha suposat no poder analitzar ni avaluar en major qualitat el projecte. Una prova pilot d’un any per un canvi qualitatiu tan gran del sistema educatiu em sembla insignificant, ja que en un any no has pogut observar els avantatges i els inconvenients del projecte, el seu impacte en els aprenentatges dels alumnes ni l’impacte en el mètode d’ensenyament del professor. És per això que si aquestes proves pilots s’haguessin dut a terme en un període de temps més llarg i s’haguessin realitzat les avaluacions pertinents; molts errors que s’han comés en l’execució del projecte no haguessin passat.

Aquesta agilitat va provocar una falta de preparació per part de les escoles i dels professors davant d’aquest nou canvi. Cal tenir present alhora d’elaborar i executar un projecte als agents implicats en aquest, i en el nostre cas, no es pot obviar ni l’escola ni als seus professors. En el cas hipotètic que jo hagués participat en l’elaboració del projecte EDUCAT 1x1, hauria proposat una prèvia formació als docents, els quals a l’hora de rebre el projecte tinguin major seguretat per dur-ho a terme a les seves classes, ja que en el cas real la formació al professorat es va dur a terme al mateix temps que es desenvolupaven els projectes en els centres. Per tant, si hagués hagut més temps abans d’aquesta àgil execució i més informació i formació als centres i als seus treballadors moltes deficiències educatives actuals s’haguessin millorat.

Un altre aspecte que no va influir positivament vers aquest projecte van ser les actituds dels docents. Recordem quan parlàvem d’innovació de la importància que tenen les actituds per tirar endavant aquesta, ja que gràcies a aquesta es podrien haver aprofitat aquests nous materials per innovar en metodologia docent i no únicament aprendre com funcionen. Molts docents no estaven predisposats a innovar el seu sistema d’aula i això afecta a com reps el projecte i com l’utilitzes i, l’impacte que ocasiones en els processos d’ensenyament i aprenentatge. Ha d’haver una comunitat educativa receptiva, si no avancem, retrocedirem...
A mode de conclusió, podem recollir el que deia al principi del blog, no sempre una innovació és una millora. Tot i això, és a dir el fracàs d’aquest projecte, aprenem. Aprenem a fer-ho millor, analitzem els punts dèbils i els reforcem, analitzem els punts forts i els remarquem...

La innovació no implicarà sempre una millora, però si ens ajuda a millorar.
Ens quedem tant de temps mirant una porta que es tenca, que no ens adonem de quantes s'estan obrint.



17 de novembre, 2012

Promovem la innovació a l'escola?


Com a pedagoga em plantejo com és possible que hi hagi tant poc esperit emprenedor i tant poca capacitat creativa i innovadora. Doncs amb aquesta historia ho comprendreu tot:

EL NIÑO PEQUEÑO....por Helen Buckley
Una vez un niño pequeño fue a la escuela. Era bastante pequeño y era una escuela bastante grande. Pero cuando el niño pequeño descubrió que podía entrar a su salón desde la puerta que daba al exterior, estuvo feliz y la escuela ya no parecía tan grande.
Una mañana, luego de haber estado un tiempo en la escuela, la maestra dijo: “Hoy vamos a hacer un dibujo”. ¡Qué bueno!, pensó el pequeño. Le gustaba hacer dibujos. Podía hacerlos de todas clases: leones y tiburones, pollos y vacas, trenes y barcos; y sacó su caja de crayones y empezó a dibujar.
Pero la maestra dijo: ¡Esperen!, aún no es tiempo de empezar y esperó a que todos estuvieran listos. Ahora, dijo la maestra, vamos a dibujar flores. ¡Qué bien!, pensó el pequeño, le gustaba hacer flores y empezó a hacer unas flores muy bellas con sus crayones rosados, naranjas y azules.
Pero la maestra dijo: ¡Esperen!, yo les enseñaré cómo. Y era roja, con el tallo verde. Ahora, dijo la maestra, ya pueden empezar. El pequeño miró la flor que había hecho la maestra, luego vio la que él había pintado, le gustaba más la suya, mas no lo dijo. Sólo volteó la hoja e hizo una flor como la de la maestra. Era roja, con tallo verde.
Otro día, cuando el pequeño había abierto la puerta desde afuera, la maestra le dijo: “hoy vamos a hacer algo con arcilla”. ¡Qué bien!, pensó el pequeño, le gustaba la arcilla. Podía hacer toda clase de cosas con la arcilla: empezó a estirar y revolver su bola de arcilla.
Pero la maestra dijo: ¡Esperen, aún no es tiempo de empezar! Y esperó a que todos estuvieran listos. Ahora, dijo la maestra, vamos a hacer un plato. ¡Qué bien!, pensó el pequeño. Le gustaba hacer platos y empezó a hacer algunos de todas formes y tamaños. Entonces la maestra dijo, ¡Esperen!, yo les enseñaré cómo. Y les enseñó cómo hacer un solo plato hondo. Ahora, dijo, ya pueden empezar.
Y muy pronto, el pequeño aprendió a esperar y a ver y a hacer cosas iguales, y muy pronto no hacía cosas de él solo.
Luego sucedió que el niño y su familia se mudaron a otra ciudad y el pequeño tuvo que ir a otra escuela. Esta escuela era más grande que la otra y no había Puerta del exterior hacia el salón. Tenía que subir grandes escalones y caminar un corredor grande para llegar a su salón.
Y el primer día que estuvo allí, la maestra dijo: “Hoy vamos a hacer un dibujo”. ¡Qué bien!, pensó el pequeño y esperó a que la maestra le dijera qué hacer. Pero la maestra no dijo nada, solo caminaba por el salón. Cuando llegó con el niño, le dijo: “¿No quieres hacer un dibujo?”, “Sí”, contestó el niño, “¿Qué vamos a hacer?”.
No sé hasta que lo hagas, dijo la maestra. “¿Cómo lo hago?”, preguntó el niño. “Como quieras”, dijo la maestra. “¿Cualquier color?”, preguntó el niño. “Cualquier color”, dijo la maestra. “Si todos usaran los mismos colores, ¿cómo sabría yo quién hizo qué y cuál era cuál?”. “No sé”, contestó el niño y empezó a hacer una flor roja con un tallo verde.


No ha estat la primera vegada que la llegeixo i espero que no sigui la última, ja que aquesta història demostra com des de l’escola es frena aquesta creativitat i es promou tant poc la iniciativa personal. Aquest no és l’únic exemple, segur que molts de vosaltres quan anàveu a l’escola, incloent-me a mi també, heu fet exàmens on havies de posar el que volia el professor, segurament heu fet un munt de deures que eren repetir el que deia el professor... tots hem passat per a qui i molts hi segueixen passant en el sistema educatiu actual. Com podem promoure innovacions si des de l’escola les aturem? Com duem a terme canvis significatius i de qualitat, quan l’ensenyament no és de qualitat? És per això que calen revisions metodològiques, deixem de moment a una banda el fenomen d’introduir pissarres digitals i altres recursos tecnològics i comencem a fixar-nos en què i com ensenyem.

15 de novembre, 2012

Quin lloc ocupa la innovació a l’educació?

Actualment, per a ningú no és una novetat que amb l’evolució de la societat hi hagi infinites innovacions tant a nivell empresarial, com en tecnologies de la informació i la comunicació, com a xarxes socials, etc. però com es mou aquesta innovació en l’àmbit educatiu? És per a nosaltres una novetat que existeixi innovació en educació?

Al llarg de la carrera hem anat escoltant que l’escola no evoluciona al mateix ritme que la societat, que les metodologies d’aprenentatge s’estan quedant obsoletes, que els continguts mereixen una revisió... en definitiva que l’escola és una de les poques, per no dir la única, que no ha innovat en les seva estructura ni metodologia per adaptar-se a la “nova societat del coneixement i la informació”. Permeteu-me expressar que n’estic en desacord, deixem de recordar que l’escola no progressa i fixem-nos en el que s’està fent, perquè s’estan fent innovacions educatives.

Possiblement aquesta opinió ve deguda a la insistència en la meva formació de que l’escola no aborda les necessitats de la societat. Bé, en part tenen raó, però no em poden dir que la innovació educativa és nul·la. Si és cert que han de crear en nosaltres l’esperit de canviar les coses, d’aportar noves idees, però ensenya’ns que hi ha promotors d’aquesta innovació educativa, incentiva aquesta innovació a partir d’altres que ja s’estan fent i deixem de banda aquesta idea d’impossibilitat que acompanya l’educació vers la innovació i l’adaptació a aquesta nova societat. L’any passat, en una altre assignatura, ens varen ensenyar un vídeo que crec que s’escau molt bé a aquesta idea que vull transmetre, ja que transmet d’una manera molt emotiva el que implica innovar en l’àmbit educatiu. A mi l’observació d’aquest vídeo em va ensenyar que tot i que sembli difícil fer-ho, és possible perquè ja hi ha col·lectius que ho fan, perquè en l’educació canviar no és cosa d’un sinó de tots, però si tots no tenim el valor per fer-ho, que sigui un el que comenci i impulsi als altres a acompanyar-lo. Jo crec que és aquesta l’essència de les innovacions educatives.


És cert que canviar és un pas difícil, i més si aquest canvi implica grans transformacions. Com expliques a una generació de mestres que han viscut l’escola com a mitja de coneixements a partir del mestre fins a alumne, que ara el coneixement l’han de construir els propis discents? Com expliques ha una generació de pares que han aprés amb llibres de text que ara és molt més ric un ordinador? I així infinits arguments que han anat apareixent en el món educatiu com a excusa davant d’un nou canvi o innovació.
No obstant, i fins a dia d’avui, s’han anat realitzant innovacions educatives i,  tot i que aquestes han estat de baixa escala, amb el llarg del temps han tingut el seu impacte. El que vull dir és que innovar en educació és difícil i cal de coratge per part de tots els integrants en aquesta professió.
En definitiva, les actituds vers la innovació són el motor d’arrencada per realitzar canvis significatius en aquesta xarxa tant complexa com és l’educació.

Com fer innovació en educació? I què innovar en educació?

Moltes vegades creiem, i si recordem el que he anat exposant en el blog, que innovar és canviar alguna cosa. Doncs no. Innovar és donar qualitat, és un valor afegit a allò que disposem i, el qual ha de romandre en el temps. Una de les coses que està passant ara a l’educació amb l’arribada de les tecnologies és que creiem que la implantació  d’aquestes ja és un gran procés innovador. Crec que aquest concepte és equivocat, ja que el fet de donar classes de matemàtiques amb o sense ordinador no proporciona un augment de qualitat d’ensenyament sinó un canvi de recurs per tal de ensenyar aquells mateixos coneixements. Vegeu el vídeo següent:


Aquest vídeo és clau per comprendre que afegir la tecnologia hauria d’anar acompanyat d’un canvi de metodologia, sinó no fem innovació, fem el mateix que fèiem abans. És per això que innovar en educació també, a part d’afegir nous recursos tecnològics, hauria d’implicar nous canvis metodològics. Els alumnes estan immersos en una societat que reben informació constant i en la qual ells poden ser partícips d’això, així doncs, les classes presencials comencen a quedar allunyades de la realitat. El que vull dir amb tot això és que en educació s’haurien d’enfocar més les innovacions vers què ensenyem i com ensenyem que, amb que ho fem.

A mode de conclusió, podem dir que hi ha innovació educativa, però poder hauríem de qüestionar-nos si aquesta s’enfoca als àmbits necessaris de l’educació... Innovem en tecnologia, innovem en organització, però innovem en continguts i en metodologia?

Dificultats per realitzar innovacions educatives:

Quan parlem de fer innovació en educació no vol dir: tinc una idea i la fem. La innovació educativa comporta d’una planificació i per dur a terme aquesta el factor primordial és el temps: temps per a planificar, temps per a implicar al professorat, temps per a la posada en marxa i reflexionar sobre l’evolució, alhora que cal temps per a recollir els fruits. Per tant el temps juga un paper clau per a dur a terme una innovació; tot i això, no és l’únic factor a treballar per tal de promoure les innovacions, les actituds vers aquesta són també una peça necessària a treballar. Hem de tenir en compte que els professors a l’escola acaben caient en rutina i es resisteixen a sortir d‘aquesta i per això el canvi suposa trencar amb allò que sempre han fet. Un altre aspecte a treballar és que els docents surtin del individualisme en el que acaba conduint la seva feina, ja que promoure una innovació és una cosa de tots i sinó existeix un col·lectivisme no podrem avançar. No obstant, no tot recau en els docents de l’escola. Els pedagogs que estan a la universitat i troben receptes per canviar les coses no realitzen xarxes de connexió amb la població docent, convertint-se així en propostes efímeres dels investigadors universitaris. I finalment, el currículum. Les innovacions educatives són moltes vegades oblidades a causa de la tancada estructuració del currículum i el seu poc marge d’actuació.

Cal més flexibilitat curricular, equips docents sòlids, una comunitat educativa receptiva amb la innovació, xarxes d’intercanvi i una institucionalització de la innovació en totes les organitzacions educatives. Cal una actitud d’implicació amb les innovacions i aquesta tasca es nostre, és de totes aquelles persones que formen part del món educatiu, de totes aquelles persones que creiem que ja s’estan fent progressos però que encara queda molt camí per recórrer. L’educació es de tots i per a tots, no oblidem això. 


Enllaços interessants en referència a la innovació educativa:



08 de novembre, 2012

Canvi, reforma i innovació...parlem del mateix?

A l’assignatura hem debatut sobre aquests conceptes, tots són iguals o són diferents? D’entrada ja podem veure que no signifiquen la mateixa cosa, però per mi tenen un nexe d’unió: EL CANVI.


Al meu parer un canvi és l’acció de modificar una cosa per fer-ne una altre. Però això no significa que quan fem un canvi estiguem un innovant, ja que una innovació és quelcom més complexa. És cert que una innovació implica un canvi, sinó canviem no innovem. Innovar implica afegir, anar més enllà del canvi i oferir una alternativa creativa i organitzada amb l’objectiu d’assolir un nivell més alt del que teníem. De fet, un canvi és una acció curta, deixem una cosa o situació per obtenir una altre; en canvi una innovació ha d’implicar una duració en el temps, ha de ser productiva, alhora que ha de millorar la situació o quelcom anterior. Així doncs, un canvi no és innovar, però innovar implica un canvi però aquest ha d’estar acompanyar amb una actitud de prolongació en el temps.

I la reforma? Quin paper juga en aquest equip? Com bé he dit, per mi els tres conceptes estan units pel canvi, per tant, una reforma suposa un canvi però a gran escala. M’explico. Quan parlem d’innovació, parlem de produir un canvi però sense modificar l’estructura anterior, simplement la volem millorar amb una proposta que la potenciï, que la millori aquesta estructura. En canvi, una reforma suposa un canvi general d’aquesta estructura, és a dir, eliminem el que tenim i creem de nou, és una modificació a gran escala.
Tot i que abans he exposat que una innovació és realitza per millorar, no té perquè implicar una millora. Tot els conceptes que he explicat, en un principi es fan per millorar o amb el desig de fer-ho, però no sempre s’aconsegueix això. El que vull dir és que associem moltes vegades amb canvi, innovació i reforma una conseqüència condicionada que és la millora i, això, no és un fet implícit, la millora és un judici valoratiu, no una conseqüència.

Aquí és quan ens plantegem, millor dit, em plantejo, que alhora de innovar o canviar ha d’existir una predisposició a millorar i això suposa d’una planificació, d’una actitud proactiva al canvi o a la innovació.
A continuació mostro aquesta idea que he anat exposant però d’una manera més gràfica, des d’un pensament més sistèmic i per així poder entendre quin rol ocupa la innovació, la planificació, les actituds, els temps... Per a mi, i pel grup amb el qual vaig treballar aquesta idea, creiem que no podem entendre el canvi sense la unió d’aquestes peces. Al nostre parer, partim de la peça principal del canvi que és l’actitud envers aquest i, en el procés ens trobem amb la planificació, el temps, la innovació, la possibilitat de fracàs; els quals son factors ha tenir en compte per poder arribar a la peça fina, EL CANVI.

Si us fixeu he deixat de banda el concepte de reforma...per què?
Com ja sabeu, estic estudiant pedagogia, per tant intento conduir aquest conceptes cap a l’àmbit educatiu per tal de veure les seves funcions i les seves aportacions en aquest. Per mi, reformar, és a dir, canviar-ho tot, no és una bona estratègia en el món educatiu ja que suposa eliminar tot allò construït fins aleshores. Podreu pensar que canviar o innovar també deixa de banda allò construït, però jo no ho crec així. Una innovació educativa implica que a partir del que tenim, que podem fer per aportar i afavorir els processos d’ensenyament i aprenentatge, quins recursos puc afegir sense obviar els que ja tinc, com milloro el que tinc...

No obstant, deixem de moment la innovació educativa,  a la qual més endavant dedicarem una entrada del blog. La meva intenció era exposar que entenem per canvi i innovació, i a partir d’aquí ja veurem com treballa l’educació aquestes idees i com afecta les innovacions en els processos d'ensenyament i aprenentatge.

Si sempre fas el mateix i de la mateixa manera, el resultat sempre serà el mateix.

19 d’octubre, 2012

Que entenem per curriculum?


Tenia la certesa que quan em fessin aquesta pregunta seria capaç de contestar-la sense dificultats, tenint en compte que estic estudiant pedagogia i estic a tercer de la carrera. Bé, he descobert que estava equivocada. Al llarg de la carrera t'ensenyen moltes coses, molts coneixements...en definitiva moltes coses que has de saber perquè algú ho ha estipulat així, però amb el pas del temps te n’adones que alguna cosa s’està fent malament, que el procés d’ensenyament aprenentatge està buit de significat.

El que vull transmetre amb tot això i fent referència al currículum és que a vegades no ens aturem a analitzar que estem duent a la pràctica, que estem ensenyant i per a què? I quin significat té aquest currículum aleshores? Posa limitacions o afavoreix al procés d’ensenyament-aprenentatge?

De fet, tots els de la classe sabíem i sabem que és el currículum, però el que jo em pregunto com és possible que ens preguntin què significa i s’instal·li un silenci sepulcral. A parer meu és perquè aquest ensenyament que en teoria es per competències* continua basant-se en uns continguts inflexibles marcats per un currículum. Entenent aquest currículum com un document escrit on figura tot allò que s’ha de fer, com i quan. Si ens aturem a analitzar la realitat això és el que tothom o la gran majoria associa amb el concepte de currículum educatiu i fixem-nos amb aquesta definició:

Pedagògicament el terme currículum, en el seu origen designava el curs dels estudis empresos per un alumne en una institució donada; en els països anglosaxons ha arribat a ser equivalent a els continguts de les matèries que s’han d’adquirir al llarg d’un cicle educatiu. Diccionari de les ciències de l’educació. Volum I (1983: 344)

Fa quasi 20 anys que es va escriure aquesta definició, la qual prové d’encara més temps enrere, i quantes coses han canviat del concepte “currículum” que entenem avui dia? Si l’analitzem en profunditat nosaltres li donem el mateix significat, dit amb paraules diferents i afegint petites innovacions, però amb el mateix significat. Entenem currículum com una guia establerta, tancada, marcada. Si més no, recordem com defineixen aquest terme en el Currículum d’Educació Primària confeccionat pel Departament d’educació de la Generalitat de Catalunya:

El currículum és el conjunt d’objectius, continguts, metodologies i criteris d’avaluació de les diferents àrees, conjuntament amb la contribució de l’àrea a l’adquisició de les competències bàsiques. (Any 2009)

Tot això és un peix que es menja la cua. A les universitats, i en el nostre cas, a la facultat de pedagogia s’ensenya sota un currículum establert. Un currículum que promou un procés d’ensenyament establert d’una manera determinada, en poques paraules s’ha d’aprendre això així i aixa, sense miraments. Després que succeeix? El que us acabo d’explicar que alumnes de tercer de pedagogia els hi preguntin que significa el currículum i tinguin 0 competències per saber-ho definir. Perquè?

La meva opinió es que en els processos d’ensenyament es promou molt poc la intervenció de l’alumne com agent educatiu (és un simple receptor), s’anul·la pràcticament els anàlisis crítics, les reflexions i això acaba conformant un alumnat desmotivat i sense recursos per moure’s en el món que l’espera. Bé, no entraré encara a discutir sobre com haurien o com són els processos d’0ensneyament aprenentatge, el que vull dir és que un origen d’aquest sistema educatiu és la concepció que tenim del currículum i l’ús que li donem.

Sense anar més enllà, cap de les que estàvem a la classe es plantejàvem una visió diferent del currículum, perquè fins aleshores relacionàvem currículum amb un document tancat, com una guia pel professorat, l’enteníem com un fi, com un recull d’objectius. No obstant, després de llegir l’article de Stenhouse, et dona una visió més oberta i flexible del currículum educatiu. A partir de l’article de Stenhouse i de l’article D’aproximació conceptual al currículum he anat construint noves interpretacions del currículum. En aquest últim article que he esmentat es presenten varies concepcions del currículum, no definicions, sinó com quatre visions diferents de com es pot entendre un currículum. Val a dir que, quan estàs acostumat a una cosa o a la idea d’un concepte, l’aprenentatge d’un significat diferent resulta estrany, confós i inclús incomprensible, però hem de tenir la ment oberta i saber realitzar una crítica a allò que estàs aprenent. És per això que al principi em va costar comprendre o millor dit, acceptar la idea de currículum com a pràctica i, això em va passar perquè ens han tancat tant la mentalitat (des de ben petits) en què les coses són així i no hi ha volta de fulla, que comprendre que això no és així és complexa. En definitiva, la idea d’entendre el currículum com la practica o com el recull d’experiències professionals em sembla molt interessant i alhora molt  productiu pels alumnes i docents.


Aquesta concepció del currículum com a pràctica em sembla una estratègia interessant com a innovació en els models d’ensenyament-aprenentatge. Ara ens toca a nosatres posar la intenció perquè això passi.



-----------------------------------------------------------------------------------------------------------
*Competència vol dir ésser capaç d'utilitzar els coneixements i les habilitats que una persona té en contextos i situacions quotidianes, en les quals es fa necessari coneixements vinculats a diferents sabers i per tant coneixements transversals. Ésser competent implica comprendre les situacions, reflexionar sobre allò que està passant i discernir sobre la millor acció a fer d'acord a la dimensió social de cada situació. Així doncs, el terme competència inclou tant els sabers, com les habilitats i les actituds. El terme competència va més enllà del saber i del saber fer perquè inclou també el saber ésser o estar. Es tracta d'aprendre a ser i actuar de manera autònoma, aprendre a pensar i comunicar, aprendre a descobrir i tenir iniciativa i aprendre a conviure i habitar en el món. (viquipedia)






11 d’octubre, 2012

BENVINGUTS!!!

Hola! Sóc l'Anna Martín Cordon, una alumne de l'assignatura Disseny i Avaluació de Processos d'Ensenyament i Aprenentatge. Actualment estic cursant tercer de la carrera de Pedagogia a la Universitat de Barcelona.

Durant l'assignatura tractarem temes relacionats amb aquests processos d’ensenyament i aprenentatge, alhora que realitzarem debats i exercissis per reflexionar sobre aquests.

He creat aquest blog amb l'objectiu de plasmar el recorregut en l'esmentada assignatura i poder compartir opinions i reflexions amb tots vosaltres sobre els continguts tractats en aquesta. Per tant, espero el vostres comentaris i poder compartir la meva evolució a l'assignatura i construir un calaix on guardar tot allò que he aprés i poder-hi recórrer durant la meva trajectòria pedagògica.


 Benvinguts al meu calaix de sastre!!!